Patates Baconeras

Una altre de les coses "d’antes" a la cuina és la màxima de que tot s’aprofita i d’aquí en surten una bona colla de menjars. Avui en farem un de ben senzill.

Quan es cullen les patates, sempre en surten de petites, els patacons, un rebuig per anar a vendre però que tenen el seu ús.

Aquests patacons tendres, acabats de collir es renten be i es bullen amb pell. Un cop cuits ja tenim el plat fet, si així de fàcil, es posen a taula i cadascú es pela els que es vol menjar.

Els acompanyem amb un bon oli d’oliva,  vinagre, sal, all trinxat, julivert picat, pebre negre, pebre vermell, oli de vitxo.... tot allò que se us acudi.

I per menjar-los es ben fàcil, es xafen al ser tendre i bullits amb la pell són extremadament mantegosos i adquireixen un aspecte de puré, aleshores els condimenteu amb el que vulgueu.

Hi ha variants per usar els patacons:

Pels que tenen paciència: agafeu els mes petits, els bulliu al dente, els peleu i els fregiu ala fregidora. Perfectes per acompanyar un rostit o per fer un aperitiu.

Amb sobrassada de mallorca i mel de romani

Pels sofisticats o de nova cuina: els bulliu i sense pelar-los els partiu pel mig i a sobre i poseu una mica de sobrassada de Mallorca i un toc de mel o be una mica de botifarra negra esparracada (aquella que es compra el dilluns al vespre a la cansaladeria encara calenta just acabada de sortir del perol), amb formatge de cabra, amb fredolics saltejats .... Les passeu pel microones per donar-hi un punt d’escalfor i a taula.

Amb botifarra negra i emental

Amb formatge de cabra i pinyons torrats

Amb farcit de canelò i formatge manxego sec

VALLS, al cul del món

Fa uns dies llegia la noticia de la millora del transport públic a la línea de Puigcerdà. http://bit.ly/9pCyxk. L’alcalde de Puigcerdà i els ciutadans de la Cerdanya estavem molt satisfets amb la millora i alhora reclamavem que es seguis millorant en el futur, i el conseller Nadal es comprometia a seguir reduint el temps de viatge.

Això em provocà una sensació contradictòria, per una banda l’alegria per la millora i de l’altre la ràbia de seguir sent una ciutat molt mal comunicada a nivell de transport públic.

Fa uns anys es deia que havíem de plantar Valls al món, i a nivell de comunicacions el tenim plantat al cul del món: Una línea de tren que hi està de decoració sense cap mena de comunicació útil amb Lleida i Barcelona, ni tant sols una bona freqüència Valls -St. Vicenç. Un servei de Busos que presenta moltes deficiències en el compliment horari i les parades a Valls, sinó pregunteu-ho als estudiants que han d’anar a Reus, mala combinació amb els horaris d’estudis, cap línea directe, molts cops no para al Portal Nou tot i ser una parada obligada!

Algú veu Valls aprop d'alguna infraestructura

A més en el futur mapa de comunicacions del Camp de Tarragona el sistema de rodalies amb tramvia evita Valls on l’alternativa és el transport via Bus. A Valls estem obligats a usar el cotxe per traslladar-nos i això ens fa ciutadans de segona. Realment no comptem per res, fa quatre dies ens prenien la variant, ara sembla que ens la tornin, tots contents amb la pressió feta, molt satisfets! Ara tindrem l’autovia, però amb un retard considerable. Quans anys fa que es parla de l’autovia? 10? Quans en faran falta perquè s’acabi?

Aquest fet exemplifica una de les perversions de la política, primer et prenen el que tens després t’ho donen retallat i tard, i encara els hi agraeixes que t’hagin tingut en compte i els hi dones les gràcies; i algun polític es posa la medalla del que s’ha aconseguit. Que si m’he reunit amb tal, que jo he pressionat ...

Jo em pregunto de que ens serveix la socio-vergència a Valls si no aconseguim les infraestructures necessàries i un transport públic de cara i ulls!

Al final contents i enganyats!

Mandonguilles amb albergínia.

És un d’aquells plats de temporada, que es feien abans, on la barreja de gustos i textures és fonamental.

Necessitem:

Per les mandonguilles:

Llonganissa, 1 ou

Pel sofregit:

All, ceba, tomàquet, un gotet de vi blanc i oli de Picamoixons

Per l’acompanyament:

1 ou per cap i albergínia.

Elaboració:

Primer farem el sofregit, millor en cassola de test o de ferro. Posem l’oli i 1 all tallat finet, a foc amorós sense virulències, hi afegirem la ceba rallada i quan aquest hagi perdut l’aigua, posem-hi el tomàquet ratllat, deixeu-ho coure a poc a poc.

Mentrestant anem preparant la resta, tallem l’albergínia a rodanxes, la posem en un escorredor i la salem per tal de treure’ls –hi l’amargor, fem els ous durs ...ep penseu que heu d’anar remenant la cassola de tant en tant. Ara preparem les mandonguilles, traiem el budell de la llonganissa i barregem-la amb l’ou batut, ha arribat el moment de posar-les a la cassola, per fer-les millor us humitegeu les mans de tant en tant i així no se us enganxarà el trinxat. Mentre es couen les mandonguilles, poseu a fregir l’albergínia, foc viu i quan les treieu les poseu sobre un paper de cuina per treure l’excés d’oli.

Ara només cal posa el vi a la cassola, deixeu-lo reduir a la meitat i afegiu-hi els ous durs partits pel mig i l’albergínia fregida, que faci un xup xup i a emplatar.

És un plat per sucar-hi pa, hi ha qui li agrada xafar les mandonguilles amb l’albergínia, o tallar-ho tot a trossets i anar-ho menjant barrejat, això que cadascú s’ho manegui al seu gust.

Poc a poc es perd la riquesa semantica

Aquests dies he vist que com a casa nostra el vocabulari autòcton es va perdent.

Parlant amb la gent gran de la zona de costa propera a Velez Malaga, he descobert paraules amb un significat desconegut per a mi i també per les noves generacions de malagenys. Es una llàstima perdre aquestes paraules que donen singularitat a la parla d’una determinada zona. Aquesta generalització i homogeneïtzació de la societat és fa perdre moltes riqueses a tot nivell.

Per això n’he recollit unes quantes que compartiré amb vosaltres.

Alcaciles: Carxofes

Caldero: galleda

Cascar: parlat

Chicharros: pèsols

Cuco: calces

Faltriquera: ronyonera

Poyo: marbre o apost.

Poyete: banc per seure.

Roete: monyo

Zafa: palangana

Zarzillos: arrecades.

Són d'una altra generació

Estic de vacances en una petita porció de la costa Malaguenya, entre Torre del Mar i Almayate.

Un lloc on van viure els sogres la seva infància i joventut. Una zona entre les muntanyes i la platja, on hi ha rierols i petites planures i hi predomina l’agricultura. Aquests dies, acompanyat dels meus fills adolescents, hem pogut constatar el pas del temps i la notable millora que ha tingut la nostra generació i la dels nostres fills. Ells no són conscients d’aquest canvi i conèixer-ho d’aprop és la millor escola.

Durant aquest dies hem fet les visites de rigor a la poca família que li queda a la dona aquí, la majoria van emigrar a Catalunya i els altres s‘han anat morint. Interessant va ser la que li vam fer a la Tita Maria, la germana gran del sogre, amb 75 anys, amb el somriure i la ironia enganxada a un cos que l’artrosis li rosega. Ella va brandant d’un lloc a l’altre de la casa i el patio acompanyada d’un pal vell de fregona fent-li de bastó; perquè així el pot deixar on vol i no sembla que sigui vella.

Poc queda d’aquella noia que amb 16 anys va arribar a la costa acompanyada del meu sogre amb 14 anys, a obrir la tiendecilla. Els seus pares els van portar a aquest punt de la vega de Velez-Malaga perquè al cortijo on treballaven ja no donava per tantes boques i ells adolescents com els meus fills, van obrir un negoci a 40 km dels pares i es van espavilar. Ens explicava que cada dia frega la cuina, el lavabo, fa el dinar.... que això no és res que ara és molt fàcil, abans que s’havia d’anar al riu a buscar l’aigua i fregar de genolls... això si que era feina, però ara les coses són molt fàcils. I així entre bromes i explicacions vam passar la tarda acompanyats, on els meus fills adolescents escoltaven i s’impregnaven de les vivències d’aquesta generació que ha hagut de treballar-s’ho tot i que valora tant el que per ells és quotidià, l’aigua corrent, la nevera, el pal de fregar, la rentadora. ... i tot el que tenen és un valor per poques coses que tinguin, no aspiren a més.

Realment el relat d’una vivència en primera persona és molt mes efectiu que molts discursos que puguem fer als nostres fills. Tornant, al cotxe deien: quina vida més difícil que han passat i nosaltres ens queixem quan hem de parar la taula i ella que casi que no pot caminar fa feina i diu que “ eso no es na, to esta muy facil ahora”

El que queda de la casa del Tajo, el lloc on vivia el meu Sogre. Fa 8 anys el van expropiar per fer una urbanització i no s'ha fet res, només endorrocar i el clavegaram....País de totxo.

La platja que hi ha just davant d'on estava la Tiendecilla

Platja de sorra negra i gruixuda