divendres, 13 d’agost de 2010

Són d'una altra generació




Estic de vacances en una petita porció de la costa Malaguenya, entre Torre del Mar i Almayate.

Un lloc on van viure els sogres la seva infància i joventut. Una zona entre les muntanyes i la platja, on hi ha rierols i petites planures i hi predomina l’agricultura. Aquests dies, acompanyat dels meus fills adolescents, hem pogut constatar el pas del temps i la notable millora que ha tingut la nostra generació i la dels nostres fills. Ells no són conscients d’aquest canvi i conèixer-ho d’aprop és la millor escola.

Durant aquest dies hem fet les visites de rigor a la poca família que li queda a la dona aquí, la majoria van emigrar a Catalunya i els altres s‘han anat morint. Interessant va ser la que li vam fer a la Tita Maria, la germana gran del sogre, amb 75 anys, amb el somriure i la ironia enganxada a un cos que l’artrosis li rosega. Ella va brandant d’un lloc a l’altre de la casa i el patio acompanyada d’un pal vell de fregona fent-li de bastó; perquè així el pot deixar on vol i no sembla que sigui vella.

Poc queda d’aquella noia que amb 16 anys va arribar a la costa acompanyada del meu sogre amb 14 anys, a obrir la tiendecilla. Els seus pares els van portar a aquest punt de la vega de Velez-Malaga perquè al cortijo on treballaven ja no donava per tantes boques i ells adolescents com els meus fills, van obrir un negoci a 40 km dels pares i es van espavilar. Ens explicava que cada dia frega la cuina, el lavabo, fa el dinar.... que això no és res que ara és molt fàcil, abans que s’havia d’anar al riu a buscar l’aigua i fregar de genolls... això si que era feina, però ara les coses són molt fàcils. I així entre bromes i explicacions vam passar la tarda acompanyats, on els meus fills adolescents escoltaven i s’impregnaven de les vivències d’aquesta generació que ha hagut de treballar-s’ho tot i que valora tant el que per ells és quotidià, l’aigua corrent, la nevera, el pal de fregar, la rentadora. ... i tot el que tenen és un valor per poques coses que tinguin, no aspiren a més.

Realment el relat d’una vivència en primera persona és molt mes efectiu que molts discursos que puguem fer als nostres fills. Tornant, al cotxe deien: quina vida més difícil que han passat i nosaltres ens queixem quan hem de parar la taula i ella que casi que no pot caminar fa feina i diu que “ eso no es na, to esta muy facil ahora”

El que queda de la casa del Tajo, el lloc on vivia el meu Sogre. Fa 8 anys el van expropiar per fer una urbanització i no s'ha fet res, només endorrocar i el clavegaram....País de totxo.

La platja que hi ha just davant d'on estava la Tiendecilla

Platja de sorra negra i gruixuda

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada