Aquest mes de gener hem tingut la pèrdua a Valls de dos metges dels de tota la vida, el Dr. Cortijo i el Dr. Bofarull, que s’ajunten a d’altres que ja ens han deixat: el Dr. (Josep Maria) Rodon, Dr. Domènech, Dr. Padró , Dr. Alonso... és el final d’una generació del que denominàvem els metges de casa, d’una altra forma de fer medicina.
Com bé sabeu, una forma de fer que la conec en primera persona pel meu pare. Evidentment que el món canvia, evoluciona i millora, ara tenim més tècnica, més proves, més certesa diagnòstica i millors tractaments, però hi ha una part molt important en la cura de les malalties que rau en un mateix, en el petit metge que tenim dins del cos que ens ajuda a vèncer les malalties, i perquè aquest petit metge treballi li fa falta confiança, suport, amabilitat, bones paraules, empatia i estimació; i en aquest aspectes aquella generació de metges si que n’eren experts.
Molts d’aquests metges deien que només escoltant s'havien guarit moltes persones. Avui dia, amb les ràtios i criteris d'eficiència i gestió del temps això és més que una missió impossible. Però abans es valorava molt anar a cal metge, explicar els problemes, compartir-los amb secret professional (gairebé com un capellà), i amb una mena de conxorxa que s'establia entre el pacient i el doctor es resolien i sanaven molts mals...
Aquests dies m’han vingut un seguit de paraules que avui ja no s’usen: “aconduït”, “iguala”, paraules que definien la relació “comercial” amb el metge; l’aconduït era el cap de família i tots els seus eren clients privats del metge al que pagaven una iguala, una quantitat fixa mensual o anual que dóna dret a totes les visites necessàries i a l’hora que fos, recordo que en els anys 70 eren de 200 pessetes al mes.
Era una forma de fer medicina en que les hores comptaven poc, sempre disposats a atendre els malats, o a anar a visitar algun dels “aconduïts”a casa seva, seure al costat del llit i visitar el malalt amb la confiança de molts anys de coneixença, donant aquells ànims necessaris per activar la voluntat de curar-se. Per contra el temps del metge pels de casa era un luxe, poques hores disponibles per la família i jo que era el petit recordo molt poques tardes amb el pare i poc temps a casa, suposo que com molts altres en aquella època.
Crec que aquesta forma de fer va marcar una època i la gent se’n sentia agraïda, la prova és que els dies dels enterraments les esglésies es van fer petites. Un estil de treball no marcat tant per la productivitat i la tecnologia, on primava la vocació pel treball i el servei a les persones; tant de bo l’aprenguéssim tots d’aquesta manera de treballar i l’apliquéssim en el nostre dia a dia, segur que Valls ho notaria.
Tard o d’hora a Valls haurem de fer alguna cosa per recordar aquestes persones que amb el seu treball diari tant van fer per millorar la qualitat de vida i l’harmonia de la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada