Mandonguilles amb albergínia.

És un d’aquells plats de temporada, que es feien abans, on la barreja de gustos i textures és fonamental.

Necessitem:

Per les mandonguilles:

Llonganissa, 1 ou

Pel sofregit:

All, ceba, tomàquet, un gotet de vi blanc i oli de Picamoixons

Per l’acompanyament:

1 ou per cap i albergínia.

Elaboració:

Primer farem el sofregit, millor en cassola de test o de ferro. Posem l’oli i 1 all tallat finet, a foc amorós sense virulències, hi afegirem la ceba rallada i quan aquest hagi perdut l’aigua, posem-hi el tomàquet ratllat, deixeu-ho coure a poc a poc.

Mentrestant anem preparant la resta, tallem l’albergínia a rodanxes, la posem en un escorredor i la salem per tal de treure’ls –hi l’amargor, fem els ous durs ...ep penseu que heu d’anar remenant la cassola de tant en tant. Ara preparem les mandonguilles, traiem el budell de la llonganissa i barregem-la amb l’ou batut, ha arribat el moment de posar-les a la cassola, per fer-les millor us humitegeu les mans de tant en tant i així no se us enganxarà el trinxat. Mentre es couen les mandonguilles, poseu a fregir l’albergínia, foc viu i quan les treieu les poseu sobre un paper de cuina per treure l’excés d’oli.

Ara només cal posa el vi a la cassola, deixeu-lo reduir a la meitat i afegiu-hi els ous durs partits pel mig i l’albergínia fregida, que faci un xup xup i a emplatar.

És un plat per sucar-hi pa, hi ha qui li agrada xafar les mandonguilles amb l’albergínia, o tallar-ho tot a trossets i anar-ho menjant barrejat, això que cadascú s’ho manegui al seu gust.

Poc a poc es perd la riquesa semantica

Aquests dies he vist que com a casa nostra el vocabulari autòcton es va perdent.

Parlant amb la gent gran de la zona de costa propera a Velez Malaga, he descobert paraules amb un significat desconegut per a mi i també per les noves generacions de malagenys. Es una llàstima perdre aquestes paraules que donen singularitat a la parla d’una determinada zona. Aquesta generalització i homogeneïtzació de la societat és fa perdre moltes riqueses a tot nivell.

Per això n’he recollit unes quantes que compartiré amb vosaltres.

Alcaciles: Carxofes

Caldero: galleda

Cascar: parlat

Chicharros: pèsols

Cuco: calces

Faltriquera: ronyonera

Poyo: marbre o apost.

Poyete: banc per seure.

Roete: monyo

Zafa: palangana

Zarzillos: arrecades.

Són d'una altra generació

Estic de vacances en una petita porció de la costa Malaguenya, entre Torre del Mar i Almayate.

Un lloc on van viure els sogres la seva infància i joventut. Una zona entre les muntanyes i la platja, on hi ha rierols i petites planures i hi predomina l’agricultura. Aquests dies, acompanyat dels meus fills adolescents, hem pogut constatar el pas del temps i la notable millora que ha tingut la nostra generació i la dels nostres fills. Ells no són conscients d’aquest canvi i conèixer-ho d’aprop és la millor escola.

Durant aquest dies hem fet les visites de rigor a la poca família que li queda a la dona aquí, la majoria van emigrar a Catalunya i els altres s‘han anat morint. Interessant va ser la que li vam fer a la Tita Maria, la germana gran del sogre, amb 75 anys, amb el somriure i la ironia enganxada a un cos que l’artrosis li rosega. Ella va brandant d’un lloc a l’altre de la casa i el patio acompanyada d’un pal vell de fregona fent-li de bastó; perquè així el pot deixar on vol i no sembla que sigui vella.

Poc queda d’aquella noia que amb 16 anys va arribar a la costa acompanyada del meu sogre amb 14 anys, a obrir la tiendecilla. Els seus pares els van portar a aquest punt de la vega de Velez-Malaga perquè al cortijo on treballaven ja no donava per tantes boques i ells adolescents com els meus fills, van obrir un negoci a 40 km dels pares i es van espavilar. Ens explicava que cada dia frega la cuina, el lavabo, fa el dinar.... que això no és res que ara és molt fàcil, abans que s’havia d’anar al riu a buscar l’aigua i fregar de genolls... això si que era feina, però ara les coses són molt fàcils. I així entre bromes i explicacions vam passar la tarda acompanyats, on els meus fills adolescents escoltaven i s’impregnaven de les vivències d’aquesta generació que ha hagut de treballar-s’ho tot i que valora tant el que per ells és quotidià, l’aigua corrent, la nevera, el pal de fregar, la rentadora. ... i tot el que tenen és un valor per poques coses que tinguin, no aspiren a més.

Realment el relat d’una vivència en primera persona és molt mes efectiu que molts discursos que puguem fer als nostres fills. Tornant, al cotxe deien: quina vida més difícil que han passat i nosaltres ens queixem quan hem de parar la taula i ella que casi que no pot caminar fa feina i diu que “ eso no es na, to esta muy facil ahora”

El que queda de la casa del Tajo, el lloc on vivia el meu Sogre. Fa 8 anys el van expropiar per fer una urbanització i no s'ha fet res, només endorrocar i el clavegaram....País de totxo.

La platja que hi ha just davant d'on estava la Tiendecilla

Platja de sorra negra i gruixuda

Amb olor de Sofregit

Jo sempre he viscut al Barri Antic i aquesta ha estat una olor que sempre m’ha acompanyat, més abans que ara, de fet és una de les moltes coses que ha canviat al barri amb el pas dels anys, s’ha degradat físicament i també emocionalment.

Recordo deu anys endarrere, passejant pel carrer de Sta. Marina, del Pouet, Sta Úrsula, dels Metges... uns carrers on hi vivien gent de la pagesia, amb aquell saber fer a la cuina, quan caminaves per l’entramat urbà; sobretot a l’estiu, quan la calor fa que s’obrin les finestres i passi l’aire, t’arribava el flaire del dinar que s’estava preparant, aquells sofregits fets sàviament; amb l’olor de l’all , la ceba i el tomàquet, tombaves el carrer i ja podies sentir un flaire de cansalada o costella fregida, algú que anava més avançat en el dinar.... Però tot això s’ha anat acabant, ja no es cuina tant, els pagesos s’han fet grans i alguns han marxat del barri i amb els aires condicionants ja no s’obren les finestres..... una llàstima perdre aquestes sensacions.

Per recuperar-les encara que sigui amb la imaginació aniré posant receptes de cuina sota el tema de Amb olor de sofregit, aquelles receptes “d’antes” com diu la gent gran.